De tant en tant, el meu pare (1942) m'explica algun fet, algun breu episodi passat: uns quants records, retalls escadussers. Són moments fragmentats en el temps: adversitats d'infantesa a França; fill de terrassencs exiliats, de pares separats, retornat a Terrassa on va encetar l'adolescència. Adolescència de postguerra i joventut d'anys 50 i 60.
Ja fa uns anys em va parlar d'una concentració i posterior repressió de finals dels 60. Havia tingut lloc entre l'estació dels Catalans, la Rambleta i el Doré. Les persones concentrades van servir-se de les pedres de la via per apedregar les forces de l'ordre.
Amb aquell record modelat pel pas del temps i les seves experiències més íntimes, em va transmetre d'una manera nítida i significativa la resposta violenta a una repressió violenta:
I de pedra, a la via, no en va quedar cap.
Però el que més em va fascinar va ser la forma del record, concentrat en aquesta frase rotunda. Per què era com era? Per què el record mateix era com una pedra? De quina manera l'individu modela i remodela els records? Al cap dels anys, què en queda d'una vivència original?
Joan, el meu pare, el 1967, any en què es va casar amb la meva mare.
Roser López Monsò
No hay comentarios:
Publicar un comentario