Del 29 d’octubre al 22 de novembre de 2011.
Inauguració: dissabte 29 d’octubre a les 19h.
Adreça: C/ Font Vella, 28. 08221 - Terrassa
Horaris:
De dilluns a divendres de 8.30 a 14 h i de 16 a 20.30 h
Dissabtes d'11 a 14 h i de 18 a 21 h
Juan Carlos Estudillo. El transcurs del temps…
"Voldria dibuixar la consciència d'existir, així com el transcurs del temps"
Henry Michaux
Memòria, passat i història. Aquesta salmòdia m'ha anat acompanyant durant aquest darrer any, amb motiu del projecte Les pedres. Com es pot recuperar de forma plàstica un esdeveniment de caràcter històric, tenyit per les lectures i els equívocs de la memòria? El pas del temps modela l'individu, tot allò que li ocorre, el record de l'esdevingut, la memòria del passat; del seu passat i el dels que l'envolten.
Hauríem de desenvolupar una estètica fonamentada en l'ètica de les accions que executem? O, per contra, és impossible ampliar el camp de batalla?
Roser López MonsòLes tardes dels dies 3 i 5 de juny del 2011 vaig parar una taula amb pedres, retalls de roba, agulles, fil..., a l'Acampada de Terrassa, i vaig preguntar als indignats, als simpatitzants i als passavolants si volien cosir una pedra: embolicar-la amb tela de llençol blanc i cosir-la. Els vaig explicar que posteriorment les brodaria i les convertiria totes en una sola peça.
Cada pedra era una persona, cada pedra havia de ser manipulada per una individualitat. Es tractava de fer viva una metàfora, de convertir una acció en acte poètic: preservar la memòria històrica, el dret a la reivindicació pacífica, la idea de lluita simbolitzada per aquells rocs de la via del tren.
Moltes persones de totes les edats van participar-hi; i, mentre cosien, preguntaven i escoltaven el perquè de l'acció, el seu sentit metafòric, la seva intenció poètica. La gent gran m'explicava les experiències bel·ligerants en què havia participat durant els anys seixanta; alguns homes i dones em van relatar la seva participació a la reivindicació violenta de 1967.
I mentre cosien, les pedres, com les persones, desapareixien sota l'anonimat; cada individu esdevenia força en la constitució de l'obra, el seu “jo” s'esvania, però es convertia en intenció.
Ian Gehlhaar. Les pedres enfront de la por.Les pedres... Un material prou dur i a l’abast de qualsevol com per convertir-se en projectil. Són els míssils del miserable, l’últim crit d’impotència, són... les pedres enfront de la por. Un gest dur, però gens complex, capaç de deslliurar-nos de qualsevol amenaça. Un home s’ajup, esgarrapa el terra i aixeca una pedra esmolada. Apunta i llença amb totes les seves forces un projectil ple de pols i àcars. Durant un instant ha sigut lliure, només durant una fracció de segon. Sens dubte, és el mateix procés químic que algú va viure l’any 1967 a l’estació dels FGC de Terrassa, i que proporciona suficient força com per expandir en l’espai i en el temps un objecte o una idea.
La por globalitzada es mou a gran velocitat i la continuada variació de forma i substància fa que l’enfrontament directe sigui gairebé utòpic. Davant la impossibilitat d’enfrontar-s’hi, l’individu resta paralitzat o sotmès a les conductes pròpies de la seva cultura o grup social, carregant el seu organisme d’adrenalina que mai no descarregarà del tot. Aquesta instal·lació permet trencar la paràlisi mitjançant l’acció de tirar una pedra, provocant un impuls que s’estén pel cos sencer a través de petits canvis fisiològics. La llibertat existeix, encara que només sigui durant la mil·lèsima de segon que triga la pedra a impactar contra la pantalla.
Agafa una pedra, respira profundament i llença-la!
Aldo Cardoso. La paradoxa de la pedra"A Palestina, durant la intifada, les pedres llançades contra els carros d'assalt israelians eren la metàfora de la llibertat. Cada cop, cada so metàl·lic avariat per l'impacte de la roca, recordava al món com un tic-tac l'ànsia d'un poble per ser lliure.
A l'altre costat, als cementiris jueus, a Tel Aviv, Berlín o Nova York, les famílies o els amics deixen una pedra sobre la tomba dels seus éssers estimats. Aquest gest implica perseverança, record, eternitat.
Metàfores de permanència i d'independència. No haurien de ser oposades, dispars. Les roques, tinguin la forma o el color que tinguin, són algunes vegades terribles quan cal ser-ho: d'altres vegades, tranquil·les. Com la vida, que es refreda a la nit i s'escalfa amb el sol.L'escultura d'Aldo Cardoso té dues pautes. És un crit, quan la roca disparada per una ira que pot ser justa s'estavella i deixa marca indeleble. Per això, la tela protectora sembla que ha d'esquinçar-se, que està disposada a esquinçar-se. I en la violència d'aquestes pedres que intenten travessar, nia la paràbola de la pau. Tal vegada significa que la veu de les pedres ha estat escoltada; les seves marques són visibles en la subtil làmina que les conté, però es queden aquí, atentes, quietes ara amb la seva impaciència acollida pel mur. Però presents. Record i futur.”
Claudio Ferrufino-Coqueugniot
Hay paz, no exenta de movimiento. Tal vez la idea radique en que a través del tiempo el ser humano y sus protestas, materializadas en tirar una piedra, van formando una acumulación de círculos, nacidos todos del acto original, que se solidifican como rocas en la memoria colectiva. Es la idea del aprendizaje, a la vez que del logro. El proceso venido de la protesta, de la contestación, como materia creadora no únicamente de cambio instantáneo sino también de historia.
Poderosa reflexión la que nos hace Cardoso. Asunto arduo de explicar en palabras y muy objetivo en el armazón donde confluyen tacto y visión, forma e imagen, rebeldía y construcción.”
Claudio ferrufino-coqueugniot
