De les mans fràgils
Josep Ma Casasús Rodóno pas la Pedra -sinó pedres fugaces, veloces
no pas pedres fugaces -sinó les mans
mans fràgils
en rememoració
No pas la Pedra
De pedra són molts dels monuments dels espais públics, sovint dedicats a la memòria de “ciutadans il.lustres”. Posem per cas, el monument dedicat a Don Alfonso Sala, comte d'Ègara. La contundència de la pedra és el més apte per fer present la Força del Poder (de les institucions, de l'ordre). Prop d'on està instal·lat actualment el monument al polític monàrquic terrassenc, la imposant mole vertical del Monumento de los Caidos hi va dominar l'espai.“Aquesta pedra constarà com un testimoniatge entre nosaltres. Ha sentit el que Jahvé us ha dit. Us farà de testimoni, no fos cas que reneguéssiu el vostre Déu.”La Pedra es un agent (“ha sentit”, adverteix Josuè) – no és un testimoni passiu, no es un mer recordatori. Tot monument és performatiu, creador de significats, i aspira a condicionar conductes - com bé ho exemplifiquen tots els Monumentos de los Caídos. (D'aquí, a la contra, el potent sentit que emana, per a nosaltres, de l'acció fugaç de buidament de pedres de les vies; aquesta emanació és la que impulsa el projecte artístic).
“Aquell dia Josuè va fer una aliança amb el poble a Siquem i va donar-li uns decrets, unes decisions. Totes aquestes paraules, Josuè va escriure-les en el llibre de laLa Pedra lliga en un fort nus les Lleis i el Poble. El nus del Poder. La Pedra fa present el Poder; impera. Josué digué aquelles paraules poc abans de morir, com a culminació d'un lideratge marcat per la força, la violència, l'extermini – aquestes foren les arrels del seu Poder.
Llei de Déu. Després va agafar una gran pedra, i va alçar-la allà, sota l'arbre del santuari de Jahvé.”
“...el Senyor va fer caure damunt d'ells [els enemics] una pedregada terrible, de manera que en va matar més la pedra que l'espasa d'Israel.
(...) I el sol es va aturar i la lluna es va parar fins que la gent va haver exterminat els enemics.”La Pedra-Monument dóna força a la història dels vencedors, dels exterminadors. És una manifestació més del seu Poder. D'aquí la rellevància dels gestos fugaços de buidament de pedres, com a contraposició envers a la contundència amb aspiració de perpetuïtat intrínseca als monuments petris de la Terrassa franquista.
La petita col·lectivitat anònima dels fets del '67 s'atreví a expressar les seves reivindicacions socials i polítiques enfront del Poder. No pretenien erigir noves Pedres, com a signes d'un altre Poder – reclamaven, en canvi, espais de llibertat i igualtat (econòmica i social), s'esforçaven per a fer-los-hi un lloc, per precari que fos. Obrir camí enllà les vies. Circular alliberats de la força i la coerció. Sense pedres ni Pedra.
D'aquí un dels reptes de tot el projecte artístic del 2011: com testimoniar, rememorar, allò que per essència sols pot deixar un rastre fràgil i precari, allò que es intrínsecament contrari a la imposició dels Monuments, que és per se intraduïble al llenguatge de la Pedra.
Casualitats: a finals de 1967 es discutia a Terrassa on es podria emplaçar una màquina de vapor de més de 80 anys com a “monumento publico que perpetúe el homenaje a la maquina de vapor y al ferrocarril que tanto influyeron en el auge y desarrollo de la industria terrasence”. Iniciativa commemorativa que era una expressió més de la Tarrasa (sic) oficial, la dels industrials i les autoritats polítiques. La locomotora en el fons havia de recordar d'on venia la força i el poder – qui tenia la força i el poder. Per això hom pot llegir la pedregada del '67 que va buidar les vies del ferrocarril com una resposta crítica avant la lettre al monument ferroviari, com una mena de toc d'atenció per part dels oblidats, menystinguts i reprimits de la Terrassa franquista. Un expressiu però efectiu tour de force. Un antimonument ferroviari.
No pas pedres fugaces
Podríem associar els manifestants subversius del '67 a la figura de David?“Va ficar la mà al sarró, en va treure una pedra, la va tirar contra Goliat el filisteu, i el va tocar al mig del front”No, no tindria cap sentit. Tot i que La Vanguardia Espanyola reportà en un breu, a l'endemà d'una concentració, que “resultó herido un policía en la cabeza”, aquest òbviament no era Goliat: ni el règim no trontollà, ni es decantà cap balança. Al '67 els manifestants que tiraren pedres s'enfrontaven a quelcom alhora més inconcret i omnipresent que un Goliat; diguem que era quelcom “multifront”. No sols perquè el règim comptés amb diversos aparells i dispositius d'imposició, formant capes espesses, sinó perquè també havien de superar la por i desconfiança latents a cada racó. No , no hi havia cap Goliat; com tampoc no n'hi ha actualment. Aquesta és també una de les apories dels moviments socials dels nostres temps. En el garbuix d'organismes, institucions, empreses, etc. que transmeten informacions i decisions en quantitats i velocitats cibernètiques, mai no es pot assenyalar ningú ni res com a responsable, i per tant, tampoc no es factible assenyalar fàcilment on es pot incidir per tal de provocar canvis.
D'altra banda, pel que sembla, el gest de llençar pedres, a diferència del personatge bíblic, no fou ni premeditat ni planificat. Probablement, tingué més de reacció immediata per salvar la pell que d'estratègia de combat.
I sobretot , un dels trets distintius més importants és que no hi ha en els fets del '67 un David, un heroi, un lider de qui depengui la salvació. Era una col·lectivitat anònima i valenta -el que veritablement ens pot salvar. Sense herois. I és que una de les temptacions que cal de totes totes evitar és la d'erigir aquells éssers anònims en herois. L'ethos de l'heroi (exemplaritat, sacrifici, ofrena, lliurament per un Ideal...) és un dispositiu més del Poder. Ells , en canvi, eren sols gent del carrer; com ha de ser.
Clarament David abat Goliat com a part del seu camí vers el Poder Reial; els gestos a les vies de Terrassa estaven en la línia d'espolsar-se del damunt el Poder Dictatorial, i d'obrir, per tant, espais de llibertat, dignitat, igualtat. Espais de vida. Constatem en canvi quin fou el balanç del cop de fona de David:
“A tot el camí de Saaraim fins a Guet i Acaron, hi havia cadàvers de filisteus.”Dit d'una altra manera, David trepitjava fort el camí dels vencedors, els poderosos, els dominadors -en ple ascens. Els terrassencs del '67 pertanyien a la tradició dels vençuts, els oprimits, els dominats – en revolta incerta. David havia d'instaurar un Poder Reial; els terrassencs, provaven d'esquerdar les violentes estructures dictatorials. David, diuen les Escriptures, gaudia de la confiança de Jahvé (“roca i baluard”); els manifestants anònims estaven lliurats, en aquest sentit, a la intempèrie i inseguretat més absolutes.
Tot just ha caigut a terra Goliat, la mà de David pren l'espasa del gegant filisteu, l'empunya, i el dacapita – és a dir, segueix decididament la via de la Força, de la violència que encarnava el guerrer filisteu. El centenar de terrassencs del '67, per contra, presentaren sols les mans buides – unes mans fràgils.
Mans fràgils
“Tothora busquen noves mans que passin el missatge que han rebut, però que no acaben de desxifrar del tot ... ” Chris MarkerEl repte d'un projecte com aquest , inscrit en la línia d'un certa manera de recuperar la memòria històrica, és, doncs: com fer de testimoni d'aquells fets, d'aquella gent, sense caure en el risc de trair-los, ja sigui monumentalitzant-ho (Pedra), ja sigui fent-ne herois (petrificats). Tant el Monument com l'Heroi serveixen per a instaurar o reforçar un Poder. En el fons, aquest repte és subsidiari d'un altre de més fonamental: com ser fidels a aquelles mans en la seva condició essencial de fragilitat. Ara bé, evitar la força, la violència, és trair també el missatge d'aquelles mans? O no hauríem de qüestionar-nos més aviat si no hi ha en el missatge encara per desxifrar d'aquelles mans una exigència a sostraure'ns a una força que sempre petrifica?
En paraules de la singular pensadora Simone Weil, extretes d'una reflexió sostinguda i penetrant sobre la força i la violència a partir de La Ilíada (“el poema de la força”, en la seva lectura):
“El poder que té [la força] de transformar els homes en coses és doble i s'exerceix per dos costats; petrifica diferentment, però igualment, les ànimes dels qui la pateixen i les dels qui la manegen.”La força, la violència exercida damunt les persones, les petrifica. La víctima, en el cas extrem, esdevé pura matèria inert, cosa: un cadàver. En vida, les víctimes també pateixen un procés de petrificació.
“Més del que perd l'esclau no es pot pas perdre; perd tota la vida interior”.La dictadura franquista operava a diferents nivells (burocràtic, mediàtic, industrial, policial...) mitjançant mecanismes de por i inseguretat que penetraven tots els àmbits i moments: petrificaven les vides. La concentració al voltant de l'estació de ferrocarrils, a l'Avenida del Caudillo, i l'espontània pedregada en l'enfrontament amb les Forces de l'Ordre (les forces de la petrificació) , fou un clam contra aquesta incessant cosificació, un gest que va obrir una escletxa, per fugaç que fos, en el monòlit franquista. Els “petrificats”, llençant pedres, esquivaren, si més no momentàniament, la passivitat a què el règim els volia reduir. I això és el que encara avui ens enlluerna, aquest vulnerable esclat de fragilitat contra la petrificació, contra la Força.
Ara bé, el procés de sostraure'ns a la força que petrifica – en el sentit de resistir-nos a un Poder originat en una violència fundadora, en el sentit de no admetre la submissió que ens apropa a la passivitat de l'esclau o del cadàver -, també ha de treballar alhora, en un difícil equilibri, en un segon sentit: evitar esdevenir l'inici d'un nou cicle de coerció, violència, petrificació. La força, la violència, és temptadora, és embriagadora – i no sols petrifica la víctima, sinó, en la mateixa mesura o més, els agents (aparentment) victoriosos, els quals “entre embranzida i acte” no deixen lloc per a “aquest breu interval on habita el pensament”. Els qui exerceixen la força o es deixen embriagar per la força es petrifiquen sota la forma de “forces cegues, que només són empenta”. També una mà fràgil pot transformar-se sobtadament en força cega, es pot petrificar.
Les vies buidades de pedres, tot i ser escena i signe d'un fracàs (momentani), evoquen, en canvi, la possibilitat d'un espai sostret a l'imperi de la força, de la violència, de la coerció. El missatge era la fragilitat, no les pedres. Hem de ser fidels a les mans en la seva fragilitat – i per tant, no hem de transformar-les en contundència pètria (Monument, Heroi, o nova fundació d'un Poder).
“Només és possible estimar i ser just si s'ha mesurat l'imperi de la força i se sap com no respectar-lo”.
Hi ha una valentia en la no-violència, que rau en el precari equilibri o la tensió inestable entre la revolta contra la submissió i la resistència a la temptació de la força. No admet ni la petrificació de l'esclau ni la del detentor de la força.
“Sigui el que sigui, aquesta doble propietat de petrificació és essencial a la força, i una ànima posada en contacte amb la força només se n'escapa per una espècie de miracle. Aquests miracles són rars i curts.”
El repte és que les mans fràgils no petrifiquin, no es petrifiquin.
En rememoració
“En canvi la Torà i la pregària els instruïa en la rememoració. Açò desencantava el futur, cosa a la qual sucumbien tots els que cercaven informació en els endevins. Però no per això es convertia el futur per als jueus en un temps homogeni i buit. Ja que cada segon era en ell la menuda porta per la qual podia entrar el Messies.”Com convocats per una mateixa constel·lació, van coincidir i es van creuar les fases inicials del projecte Les pedres amb l'acampada dels indignats al Raval de Montserrat – rebatejat Plaça del Poble. Mediàticament, el pamflet Indigneu-vos d' Stéphane Hessel passa per ser un dels inspiradors de la primavera del 15-M. A l'opuscle s'hi esmenta breument la pessimista interpretació de Walter Benjamin de la història, la qual troba la seva figura visible en l'obra de Paul Klee Angelus Novus, “la figura d'un àngel que obre els braços com si volgués contenir i rebutjar una tempestat que s'identifica amb el progrés”.
Implicar-se en un projecte artístic com aquest ve a ser com col·locar-se en una situació similar a la de l'Angelus Novus:
“On nosaltres veiem una cadena de dades, ell hi veu una sola catàstrofe que no para d'acumular ruïnes i que ell tragira amb els peus. Prou voldria fer-hi temps, despertar els morts, reajustar tot el que ha estat trossejat.”Endinsar-se en un passat gairebé sense traces (uns pocs testimonis personals, sembrats de silencis; quatre ratlles a la premsa oficial...), intentar destriar-hi algun detall significatiu, prendre d'alguna manera el relleu, transmetre amb fidelitat un missatge encara per acabar de desxifrar ... deu crear un neguit similar al de l'àngel que voldria redreçar-tot, refer les ruïnes, però al qual el vent que se l'emporta, el vent que alhora provoca una major acumulació de ruïnes (la tempesta anomenada Progrés, i que prové paradoxalment del mateix paradís), li ho impedeix. Com a aquells malsons en què vols córrer i les cames no et responen, vols cridar i la veu no et surt, l'Angelus Novus voldria posar-ho tot a lloc però el vent encara ho embulla tot més i el n'allunya fatalment. Alguna cosa d'això hi ha en aquest projecte artístic, i per això també té un cert aire d'urgència, d'estar atrapant el passat pels pèls. Com recollir allò de què no ha quedat pedra, de què pràcticament no hi ha rastre? L'Angelus Novus es desespera, en voler “despertar els morts”, però si més no té al davant les ruïnes – pedres...
El gest de tirar pedres recorda al de trencar vidres. O rellotges, com a l'anècdota de la revolta de la Comuna, també comentada per Walter Benjamin a les mateixes Tesis sobre la filosofia de la història on es desenvolupa la interpretació de l'àngel de la història:
“Al vespre del primer dia de combat, s'esdevingué que en molts indrets de París, independentment l'un de l'altre però al mateix temps, van disparar contra els rellotges públics.”Disparar als rellotges – això és, trencar el continuum de la història, fer un tall en el temps lineal. És clar que els manifestants de Terrassa del '67 van llençar pedres per contenir l'embat brutal de les forces de l'ordre; no hem d'oblidar, però, que intentaven forçar un trencament en el continuum temporal (28 anys de dictadura en curs) i en l'aparent homogeneïtat social i ideològica de la cultura oficial. Com pedra que cau a l'estany i el remou. El gest de la mà que recull pedres de les vies i les dirigeix a les “forces de l'ordre” té el mateix sentit, la mateixa intenció, que els trets per aturar els rellotges oficials: fer esclatar el continuum del temps, obrir pas a uns nous temps. (I com la pedregada del '67, les acampades del maig del 2011 també aspiraren a obrir una escletxa en una realitat esclafant i asfixiant, en la falsa i enganyosa homogeneïtat socioeconòmica i política).
Hem d'agrair als artistes d'aquest projecte que hagin fet del gest trencador del '67 (en el seu fracàs, però sobretot en les seves potencialitats encara per desenvolupar, per desxifrar) el centre de les seves intervencions i dels seus artefactes. Encara més, que de fet hagin repetit a la seva manera – sense proposar-s'ho, a la manera de Walter Benjamin - el gest trencador, la interrupció del temps homogeni. Quan Benjamin proposa de fer esclatar el continuum del temps és refereix a aïllar un fet o obra del passat, per tal d'intensificar-ne el sentit, de manera que aquest sentit latent esclati en els temps presents. Són com dos trencaments del continuum inseparables, interdependents: d'una banda, el que ens permet extreure un fet o obra del passat , i per l'altra, el que provoquem en el nostre present a partir d'allò que hem obtingut a partir de la interrupció del continuum del passat. Així, en praxis benjaminiana, els artistes del projecte han aïllat uns fets del continuum de l'època franquista ( la minoritària concentració de protesta, encalçada per una policia que és repel·lida a cops de pedra), i en tractar-lo de forma atomitzada i aïllant, ens exigeixen de centrar-hi i concentrar-hi la mirada amb una intensitat tal, que finalment hi podem llegir tota una època d'una forma inèdita, esclatant, i oculta per a la historiografia convencional. És així com aquell esdeveniment minso cristal·litza en el que Benjamin anomenà “mònada”.
Però la mònada ha de fecundar el present. Estic segur que ningú que s'hagi apropat al projecte, en la condició que fos, no deu haver tingut la sensació d'estar dedicant-se a assumptes d'antiquari. D'aquí que, reprenent un altre cop els termes de Benjamin, hagin esdevingut aquells gestos del '67 una “llavor preciosa”, “una ocasió revolucionària en la lluita contra un passat d'opressió”. La concentració reivindicativa de fa més de trenta anys és llavor i ocasió per al present. El projecte Les pedres fa fecund el passat – l'allibera de l'esterilitat de la pura acumulació de dades, així com de la reclusió en els racons de les històries de família; i sobretot, l'allibera del discurs institucionalitzat i conformista. El posa en constel·lació amb el present: és en el present que pot acabar de desenvolupar el seu sentit, les seves potencialitats d'alliberament. S'acompleix així el que el pensador jueu alemany va descriure, en una afilada expressió, com la “cita secreta entre les generacions passades i la nostra”.
“S'ha de provar, a cada època, de fer-se de nou amb la tradició contra el conformisme que està sempre a punt d'endogalar-la.”Hi ha més coincidències d'aquest projecte artístic amb algunes de les formulacions de les Tesis de Benjamin. En lloc d'enfocar els “grans” protagonistes (prínceps, ministres, dirigents polítics...), els artistes dirigeixen les nostres mirades vers els petits esdeveniments, ressaltant un fet menor, gairebé anecdòtic, de protagonistes anònims, clandestins.
“El cronista, que enumera els esdeveniments sense distingir els petits dels grans, és qui s'adona que no hi ha res d'allò que s'ha esdevingut que hagi estat perdut per a la història.”A més a més, en afortunada consonància amb el materialisme professat per Walter Benjamin, el projecte s'ocupa de la “lluita per coses grosseres i materials”, car els manifestants antifranquistes reivindicaven escoles, habitatge, treball, moure's i parlar lliurement sense por... Les propostes dels artistes crec que tenen el mèrit de mostrar, com ja va assenyalar Walter Benjamin, que és en la lluita pel que és més material que hi viuen les coses “fines i espirituals” (confiança, coratge, humor, astúcia, ardiment...), les quals, ens suggereix el pensador, “actuen retroactivament a la llunyania dels temps”, qüestionen tota nova victòria del dominadors.
Tot plegat ho anomena Walter Benjamin amb un sol mot a la tesi final: rememoració. Això vol dir, no pas la reproducció del passat, sinó, com succeeix al projecte Les pedres, fer-se de nou amb la tradició; és a dir, fer efectiva la cita amb les generacions passades. Dit encara d'una altra manera: recollir d'unes mans fràgils un missatge encara per desxifrar.
Referències
No pas la Pedra - No pas pedres fugaces
Totes les citacions de la Bíblia han estat extretes de la traducció dels monjos de Montserrat: La Bíblia, Andorra 1986, Editorial Casal i Vall.
Les citacions referents a Josuè són respectivament: Js 24:27; Js 24:26-27; Js 10.11; Js 10:13. Les referents a David: 1S, 17:49; 1S, 17:52A La vanguardia española del dissabte 16 de desembre de 1967, a la pàgina 36 s'hi publicà una notícia amb el següent titular: “Tarrasa: La ciudad se propone erigir un monumento feroviario”. La notícia de La Vanguardia Española sobre la manifestació dissolta per la policia a Terrassa aparegué publicada el dissabte 18 de febrer de 1967, a la pàgina 38.
Mans Fràgils
La citació que encapçala aquest apartat pertany al documental Le fond de l'air est rouge (1977), de Chris Marker, la primera part del qual es titula “Les mains fragiles”. És una obra artística absolutament imprescindible, com a exercici de recuperació de la memòria històrica no judicialitzada, i com a reflexió a l'entorn dels riscos i febleses dels moviments d'emancipació. En definitiva, m'ha estat exemple per entendre el que aquí en el text intento exposar com a rememoració.
Pel que fa a les referencies i citacions de Simone Weil, estan extretes totes elles de l'article “La Ilíada o el poema de la força”, que es pot llegir en traducció catalana:
<http://www.traduccionssimoneweil.cat/pdf/lailiadaoelpoemadelaforsa.pdf> [Consulta: 15 d'agost de 2011]
A la frase “Només és possible estimar i ser just si s'ha mesurat l'imperi de la força i se sap com no respectar-lo”, la cursiva no és al text original.
En rememoració
Pel que fa l'opuscle d'Stéphane Hessel, les paraules sobre Walter Benjamin i l'Angelus Novus es troben a la pàg. 5 de la següent edició electrònica:
<http://www.millebabords.org/IMG/pdf/INDIGNEZ_VOUS.pdf> [Consulta: 15 de maig de 2011]A la pàg. 11, a partir d'una citació de Sartre, ens planteja Stéphane Hesssel la candent qüestió de la legitimitat o no de l'ús de la violència per tal d'acabar amb la violència i la injustícia.
Pel que fa a Walter Benjamin, totes les citacions pertanyen a “Tesis sobre la filosofia de la història”. Hi ha una recent traducció al català: Tesis sobre la filosofia de la història, València 2007, L'Ateneu de Benimaclet. Ara bé, també he utilitzat, a mode d'homenatge, la traducció dAntoni Pous, que es troba a: Art i literatura, Vic 1984, Editorial Eumo.És a la tesi II que fulgura la intuïció de la “cita secreta entre les generacions”. A la III s'insisteix en la importància tant dels grans esdeveniments com dels esdeveniments petits. La següent tesi reivindica la lluita per les coses “grosseres i materials”, i remarca com hi viuen les coses “fines i espirituals”. El deure d'alliberar la tradició del conformisme s'exposa a la tesi VI. L'Angelus Novus ocupa un lloc central en tot el text: la tesi IX. L'anècdota dels trets als rellotges durant la revolució de la Comuna és explicada a la tesi XV. La cristal·lització en mònada d'una determinada constel·lació s'exposa a la tesi XVII; en aquest context apareixen les expressions”llavor preciosa” i “ocasió revolucionària”. Una citació sobre la rememoració i la porta menuda per la qual pot entrar el Messies extreta de la darrera tesi, la XVIII, serveix de llindar a tot l'apartat final.
