De pedra, a la via, no en va quedar cap
De tant en tant el meu pare m'explica alguna experiència personal, algun episodi breu: records d'infantesa i joventut, adversitats de postguerra i repressió franquista. Un dia, ja fa uns quants anys, em va parlar d'una concentració, i posterior repressió, que havia tingut lloc a Terrassa, a prop de l'actual estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a finals dels anys 60. Els manifestants van servir-se de les pedres de la via per defensar-se, per apedregar les forces de l'ordre.
“De pedra, a la via, no en va quedar cap”, deia el meu pare. Aquesta frase sintetitzava un record modelat pel pas del temps i per les experiències personals, i resumia d'una manera significativa una resposta violenta a una repressió violenta. Em van fascinar les seves paraules escasses justament perquè tota la càrrega subjectiva i emocional semblava restar atrapada en una imatge nítida, sintetitzada en un frase curta. Per què aquell record era tan contundent com una pedra?
La memòria d'un esdeveniment col·lectiu també és passat individual, vivència íntima; en definitiva, una multitud d'històries que configuren una complexitat inabastable, i que diverses disciplines acadèmiques s'encarreguen de sintetitzar i d'interpretar a partir de fragments. Però, què recorda cada individu? De quina manera manté vius els records?
Les pedres és un projecte integrat per Aldo Cardoso, Juan Carlos Estudillo, Ian Gehlhaar i Roser López, reunits per treballar sobre un fet històric, puntual i violent, a partir de la memòria de diverses persones que el van viure.
El 27 d'octubre de 1967, a la tarda-vespre, va concentrar-se una manifestació entre l'actual estació dels FGC i la carretera de Montcada, organitzada per Comissions Obreres i el PSUC des de la clandestinitat. La irrupció de la policia armada va portar a un seriós enfrontament; per defensar-se, els manifestants van utilitzar les pedres de la via com a projectils. La confrontació va acabar amb nombrosos ferits i detinguts; fins aleshores, no havia tingut lloc als carrers de Terrassa una reacció tan ferma contra les forces de l'ordre. Aquell fet suposaria un canvi pel que fa a la reivindicació combativa al carrer, que s'aniria intensificant en anys successius.
Amb Les pedres ens hem enfrontat a la creació artística d'una manera crítica. L'objectiu del projecte era generar interrogants per a la reflexió. En aquest sentit, el resultat final parteix de la confrontació i complementació de quatre obres diferents. La intenció ha estat construir un micro univers on poder interpretar passat i present, i sotmetre'ls a judici creatiu.
En aquest micro univers hi juga un paper fonamental la paraula-memòria, reivindicada des de la seva singularitat tal i com reclamava Francesc Abad en el seu treball El camp de la Bota. Rescatar una experiència històrica des de l'experiència íntima, particular i anònima, ens ha de permetre obrir els ulls a altres paisatges de la història.
La riquesa de les vivències subjectives no es basa només en la seva potencialitat de ser transformades en matèria d'estudi acadèmic -en informacions suposadament objectives- sinó també en el seu caràcter emocional. El perquè de les intencions i accions dels individus converteix els seus mapes de la memòria en espais complexos i d'una riquesa extraordinària. Recuperar aquests mapes de l'experiència íntima ens ha de permetre obrir esquerdes per entreveure què hi ha a l'altre costat dels murs, per qüestionar-nos la construcció dels discursos oficials acceptats.
Les pedres és un conjunt fragmentat, però que té sentit en ell mateix tal i com el té la memòria de les persones, construïda a partir de retalls d'una totalitat inabastable. En aquest trencaclosques és on el públic pot perdre's, retrobar-se, viatjar del passat al present i viceversa. És on descobreix altres individus que l'acompanyen -testimonis que són en el procés d'elaboració de les obres- i que li permeten, des de l'interior de les creacions, comprendre i posicionar-se reflexivament, establir-hi relacions. Tal com diu Bourriaud a Estètica Relacional, “cada obra d'art és la proposta per habitar un món en comú i el treball de cada artista, un feix de relacions amb el món, que generaran, a la vegada, altres relacions”.
El projecte Les pedres traça diversos camins: sobre la memòria, l'apropiació, el silenci, el passat, el present, la no-violència, la por i l'acció, l'anonimat.
El procés de construcció de la memòria no està exempt de complexitat, sobretot pel que fa a la transparència/opacitat del discurs personal. De vegades el testimoni sent desig d'esdevenir protagonista a posteriori, de sentir-se part de la Història. En aquest marc de construcció, l'individu pot apropiar-se de fets que no va viure, relatar experiències que realment no va experimentar tal i com explica i que estan vinculades als discursos oficials, és a dir, al que és acceptat com a “veritable”. En aquest sentit, el testimoni intenta legitimar la seva memòria, convertir-la en un fragment de la Història.
D'altra banda, l'opacitat del discurs pot ser deguda al silenci. Quan el meu pare m'explica algun breu episodi d'encontre amb forces repressores, ja sigui com assistent a alguna concentració o com espectador d'algun fet violent, sempre en parla amb molt de silenci. I jo em pregunto: com es registra el silenci? Quines formes pren? Quins continguts latents amaga? Resulta corprenedor constatar la integració de la por en la vida quotidiana de les persones anònimes que, com el meu pare, van viure aquells anys de repressió franquista. És una por que transforma els records i els modela. És una por amb la qual homes i dones vivien quotidianament i que adoptava formes com la cautela o la desconfiança; estava instal·lada a tantes i tantes cases, invisible, interioritzada com un costum.
Existeix una por que perviu al llarg del temps? Que no caduca? Parlar del passat ens remet inevitablement al present; i també a parlar de la por quotidiana -a l'agressió, al furt, a la difamació...- amb la qual convivim actualment. En aquest cas, es tracta d'una sensació construïda socialment, políticament, vehiculada a través dels mitjans de comunicació i que legitima el sistema econòmic en el qual habitem. Potser, la por en si mateixa s'ha convertit en el nostre pitjor enemic: un sentiment que ens encongeix, que paralitza la nostra reflexió crítica; que ens atrapa en el sistema i ens manté en alerta constant, però mancats de determinació.
Plantejar connexions entre passat i present ens afua la mirada, ens permet constatar similituds i diferències, analitzar els canvis; pensar en la gènesi de l'actualitat que estem vivint. Aquest any, l'esperit de la rebel·lió ha estat protagonista de l'actualitat. En primer lloc, van succeir-se un seguit de revoltes a diversos països del món àrab: la població va rebel·lar-se contra les classes dirigents, va sortir al carrer en massa per exigir democràcia i reclamar millores socials.
Després, amb les seus principals a Madrid i a Barcelona, s'iniciava un moviment esperonat per la crisi econòmica i pel desgast de la classe política: el 15M, la revolta dels indignats. Prenia forma d'ocupació pacífica de l'espai públic, d'organització democràtica i participativa per a fer-se sentir i articular propostes; s'inspirava en un text de referència: Indigneu-vos d'Stéphane Hessel. Malgrat les crítiques sobre la seva possible manca d'articulació, les incògnites sobre l'elaboració i síntesi de propostes concretes o sobre la capacitat d'incidència real en el sistema democràtic, resulta imprescindible destriar de tot plegat una idea de base: la bel·ligerància pacífica, que defensa Stéphane Hessel i que explicita d'aquesta manera:
“He observat -i no sóc pas l'únic- la reacció del Govern israelià confrontat al fet que cada divendres els ciutadans de la petita ciutat de Bil'in, a Cisjordània, van fins al mur contra el qual protesten sense tirar pedres, sense fer servir la força. Les autoritats israelianes han qualificat aquesta marxa de 'terrorisme no violent'. No està malament... Cal ser israelià per qualificar de terrorista la no-violència. Sobretot cal sentir-se incòmode per l'eficàcia de la no-violència que suscita el suport, la comprensió, l'ajut de tots els qui en el món se senten adversaris de l'opressió.”
Si en reivindiquem una poètica, les pedres velles actualment guanyen estatus de metàfora i es converteixen en pedres ideològiques. Es tracta de rocs que no atempten contra la integritat física però que poden tenir una potència devastadora, una incidència social considerable. Una fotografia, un text, una concentració massiva, degudament amplificats, poden tenir efectes contundents. I, actualment, tenim eines molt poderoses per poder amplificar, per poder escampar, compartir, solidaritzar.
I és en solidaritzar que la idea d'anonimat, la seva força, pren sentit. La lluita, tant en present com en passat, està estretament vinculada a l'anonimat. La reivindicació uneix, crea lligams entre persones solidàries. L'individu anònim és, en la multitud, expressió, potencialitat; el seu “jo” queda absorbit, diluït en una suma d'individualitats, però és idea de força, essència imprescindible, raó d'ésser.
La raó d'ésser de Les pedres també és la de sumar individualitats, i amb aquesta intenció hem portat a terme un treball d'exploració, pensat en passat i en present, conscients que presentem camins de reflexió diversos, convergents, divergents, paral·lels. Camins que configuren un petit cosmos que invita a l'observació i a la reflexió, des de l'obra acabada, des del procés crític de la seva construcció, i des d'un seguit de reflexions i testimonis recollits a http://projectelespedres.blogspot.com/
Roser López Monsò
Terrassa, 30 de juny de 2011
Volem agrair el suport de Susanna Medina, Terrassa Arts Visuals; d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, i de totes aquelles persones que com a testimonis i col·laboradors han participat d'alguna manera en aquest projecte.
