domingo, 17 de julio de 2011

En permanent estat d’alerta

En primer lloc, vull dir que crec fermament que l'única cosa que hem de témer és a la por mateixa. A l’indescriptible, irracional i injustificat terror que paralitza els esforços necessaris per convertir el retrocés en avanç.

Franklin D. Roosevelt, l'any 1932, en plena crisi econòmica.


Què passa quan un humà se sent en perill? Quan cal atacar? I fugir? Quina pedra cal agafar? I, a qui llençar-la?

En l’època actual, la falsa promesa de la societat del benestar ha caducat juntament amb la mentalitat moderna. El ciutadà actual, lluny de sentir-se segur, viu en permanent estat d’alerta. Surt a la matinada a tirar les escombraries reproduint mentalment la seva anticipació a una possible agressió, es palpa la cartera fins a tres vegades abans de baixar del metro o circula per la carretera prevenint, en tot moment, un possible accident. D’on ve aquesta predisposició a pensar la pitjor de les possibilitats?



Els mitjans de comunicació, la política i el màrqueting fecunden la desconfiança. Creen el marc idoni per fer sentir cada ciutadà insegur i desprotegit en front la resta. La difusió del terrorisme global o la maximització de les tragèdies naturals són alguns dels casos més freqüents. Però, quina és la resposta del cos a la por?

Davant d'una amenaça, sigui física o mental, el cos experimenta una sèrie de canvis fisiològics que transiten entre els sistema simpàtic i el parasimpàtic, contraent i expandint els òrgans digestius, accelerant i descelerant el ritme cardíac, augmentant i disminuint el reg sanguini. Així doncs, què succeeix quan la por és constant? Quan s’engega el mecanisme? Quan s'atura?



Potser, tirar pedres contra un tanc o qualsevol altre símbol és una manifestació desesperada del cos per descarregar l’adrenalina acumulada. Un acte irracional on el propi cos traeix la ment. Una experiència vivencial completa on l’instint venç per un instant, convertint l’home en un ésser totalment lliure, encara que només sigui per una dècima de segon.

I, què succeeix al tirar una segona pedra? I una altra? I una altra? Segurament, l’últim llençament, just després de perdre les forces, esmicolarà un mirall i, amb ell, el propi rostre deformat del qui la llençava. I és en aquest acte, el de tirar pedres contra un mateix, on la por pot deixar d’existir.




Ian Gehlhaar


No hay comentarios:

Publicar un comentario